Es l’ús particular lingüístic, pot ser un element
diferenciador en els casos en què l’autor hagí volgut prioritzar la funció
estètica o lúdica del llenguatge, però no ho serà en molts textos en què
l’autor ha pretès imitar altres registres lingüístics amb el propòsit de fer
l’acció o els personatges més versemblants. En molts casos, la distinció és
dificultosa i resulta que el llenguatge dels textos no-literaris pot ser més
retòric que el dels textos literaris.(Bordons,G.(1994).Visió sincrònica
sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la Llengua i la
Literatura, 1. 27-36.)
La percepció de les figures retòriques segons Salvador son com a recursos d’expressivitat i elaboració
estètica. Aquestes figures, i d’una manera destacada la metàfora i la ironia,
el seu principal àmbit d’aplicació ha estat l’anàlisi dels textos literaris.
Sobretot així ha estat fet des d’una concepció de l’estil literari com a distanciament
respecte al llenguatge ordinari i fins i tot, de vegades, com a transgressió de
les pautes idiomàtiques habituals. ( Salvador, V. (2003).Pragmàtica i
estilística, Revista de sociolingüística, 4)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada