Paratextos

Per a Salvador (1994) els paratextos són títols, pròlegs, disseny gràfic, etc. Que  funcionen com a marcadors a tenir en compte: en la mesura que constitueixen un autèntic llindar de la interioritat textual, en són portaveus, propagandistes, indici del contracte que l’obra vol instaurar amb el públic. Una funció essencial dels paratextos és la de gestionar el posicionament de l’obra, la seva opció com a pràctica discursiva, i inserir-la en el flux social.

Altra definició que trobem es: els paratextos són les imatges o altres textos que envolten un text central. Ja siga una notícia o un conte, podem obtenir informació o anticipar-nos a la mateixa, sense necessitat de llegir tota la nota del diari o el conte. Aquests elements que envolten al text, ja siguen fotografies, il·lustracions, títols, requadres, frases destacades, es denominen paratexto, perquè són tot allò que acompanya al text per a enriquir-ho.

Alejandro Verdeguer Lizcano

Text

Segons E. Bernández (1982), “Text és la unitat lingüística comunicativa fonamental, producte de l'activitat verbal humana, que posseeix sempre caràcter social; està caracteritzada pel seu tancament semàntic i comunicatiu, així com per la seua coherència profunda i superficial, a causa de la intenció (comunicativa) del parlant de crear text íntegre i a la seua estructuració mitjançant dos conjunts de regles: les pròpies del nivell textual i les del sistema de la llengua”

 Alejandro Verdeguer Lizcano

Llibre

Un llibre es un conjunt de fulles de paper, pergamí, vitel·la, etc., manuscrites o impreses, unides per un dels seus costats i normalment enquadernades, formant un sol volum. Per a ser considerat un llibre ha de tenir 49 o més pàgines.

També es diu "llibre" a una obra de gran extensió publicada en diverses unitats independents, anomenats "toms" o "volums". Avui dia, no obstant açò, aquesta definició no queda circumscrita al món imprés o dels suports físics, donada l'aparició i auge dels nous formats digitals.

Alejandro Verdeguer Lizcano

Pla lector

El Pla Lector en els seus eixos centrals dissenya i implementa en la llar, en l'aula, en la biblioteca, en el centre educatiu o en qualsevol altre espai un conjunt coherent i sistemàtic d'activitats que s'orienten a elevar el nivell del comportament lector de xiquets i joves.

Mitjançant el Pla Lector el mestre, el bibliotecari o promotor de lectura assumeixen i treballen elevant el nivell del comportament lector de xiquets i joves cap als quals dirigeix o orienta la seua acció.

La seua realització depèn de quant duga a terme per fer de cada alumne un lector assidu, lúcid i gojós, preparat per a explorar per si mateix els misteris de la vida i l'univers; perfilant d'aqueixa manera persones que forgen la seua destinació de manera transcendent.

El Pla Lector es proposa aconseguir quatre objectius bàsics:

1). Formar a la persona humana com a lector permanent.

2). Motivar a la lectura i a l'estima del llibre i els textos.

3). Elevar els nivells de comprensió lectora i

4). Produir textos informatius, funcionals, instructius, científics i literaris.

(http://i-elanor.typepad.com/casadelarbol/plan-lector-principios-y-fundamentos.html)

Alejandro Verdeguer Lizcano

Intertextualitat

Segons el Diccionario de términos clave de ELE del Centre Virtual Cervantes, la intertextualitat és la relació que un text (oral o escrit) manté amb altres textos (orals o escrits), ja siguen contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb els quals es vincula explícita o implícitament un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

Des que es va difondre, el concepte ha tingut una gran influència en els estudis tant de teoria de la literatura com d'anàlisi del discurs, doncs permet comprendre la manera en què els textos influeixen uns en uns altres. En aquest sentit, ha de remarcar-se que la intertextualitad no té a veure únicament amb la cita més o menys explícita o encoberta d'un text dins d'un altre, doncs la relació intertextual informa el text en el seu conjunt. En efecte, tot text es produeix en el si d'una cultura que compta amb una llarga tradició de textos, que posseeixen unes característiques determinades quant a la seua estructura, la seua temàtica, el seu estil, el seu registre, etc.

Alejandro Verdeguer Lizcano

Gènere narratiu

El gènere narratiu és una expressió literària que es caracteritza perquè es relaten històries imaginàries o fictícies (successos o esdeveniments) que constitueixen una història diferent als sentiments de l'autor. Encara que siga imaginària, la història literària expressa els seus models del món real. Aquesta relació entre imaginació i experiència, entre fantasia i vida és el que li dóna un valor especial a la lectura en la formació espiritual de la persona.

El narrador és la persona que presenta la narració; ell és l'encarregat de donar a conèixer el món imaginari al lector, el qual està format per persones que realitzen accions dins d'un espai determinat i que succeeixen dins d'uns límits temporals precisos.

La diferència fonamental entre el món real i el de la narració, radica en el fet que el nostre món és evident, en canvi en una narració el món és també artísticament real, però no existeix vertadera i exteriorment, sinó que és creat a través del llenguatge; és a dir, el món narratiu és un món inventat. Aquest món creat està format per personatges, esdeveniments, lloc i temps en què succeeixen els fets.

Pertanyen al gènere narratiu obres tals com el conte, la novel·la, la rondalla, la llegenda i unes altres. Totes elles tenen com a característica fonamental el fet que existeix un narrador que dóna a conèixer els esdeveniments.

Intertext literari

L´intertext literari o intertext lector és el mecanisme que, selectivament, activa els sabers i les estratègies que permeten reconèixer els trets i els recursos, els usos lingüístic-culturals i els convencionalismes d'expressió estètica i de caracterització literària del discurs. L'activació de l´intertext lector té per objecte que el lector establisca associacions de diversos tipus (essencialment de tipus metaliterari o intertextual), durant la recepció literària.
Els diferents elements que componen l´intertext lector s'activen en la cooperació entre emissor/receptor i en l'apreciació de les correspondències que apareixen recreades entre textos diversos, alhora que permeten la possibilitat d'observar, de constatar i d'identificar la presència de les relacions, al·lusions, semblances, contrastes, influències... entre el text que està llegint i altres textos ja llegits. En última instància, l´ intertext lector possibilita la identificació de les referències compartides entre autor/text/lector.

Basant- se en el llibre de Mendoza (2001), l´intertext lector es reconeix pels seus efectes. En conseqüència, pot afirmar-se que la funció de l´intertext lector és la de dinamitzar i contextualitzar les aportacions de la competència literària i de l'experiència lectora. Sense la dinamització dels diferents sabers no resulten possibles els reconeixements ni les associacions que, en una situació de lectura i davant un text concret és capaç de desenvolupar el lector.

L´intertext lector és el component de la competència literària que regula les activitats d'identificació, d'associació i de connexió en el procés de recepció.

També Riffaterre (1989) defineix l´intertext a: “la percepció pel lector de les relacions entre una obra i unes altres que li han procedit o seguit”. El lector col·labora en aqueixa recepció mitjançant les aportacions suggerides i establides per la seua intertex, doncs com diguera A. Malraux, “l'obra d'art no es crea només a partir de la visió de l'artista, sinó de manera molt particular en relació amb altres obres.

Per últim, una altra definició és la aportada per Mendoza (2012). L´intertext , es considera com el conjunt de sabers, estratègies i de recursos linguisticoculturals que s'activen a través de la recepció literària per a establir associacions de caràcter metaliterario i intertextual i que permeten la construcció de nous coneixements significatius de caràcter lingüístic i literari que s'integren en el marc de la competència literària.

Alejandro Verdeguer Lizcano

Literatura Infantil i Juvenil

Segons Mendoza (2008) la Literatura Infantil i Juvenil és un conjunt de produccions de signe artístic literari, de trets comuns i compartits amb altres produccions literàries, també amb produccions d'altres codis semiòtics, a les quals es té accés en primerenques etapes de formació lingüística i cultural.

Es considera la funció de les obres de la Literatura Infantil i Juvenil en la formació de la competència literària. Cal destacar que aquestes obres són les primeres manifestacions (orals o escrites) estètiques i de creació a través del llenguatge des de les quals l'individu accedeix a la cultura del seu grup i que són les mediadores de la primera trobada del lector amb el sistema semiòtic de literatura.

Des d'una perspectiva didàctica, la LIJ té un paper fonamental en la construcció de la competència literària i del intertext lector que la porta a atorgar-li un lloc preeminent en l'educació literària de xiquets i joves.

En les definicions de la LIJ dels anys 80 s'intentava incloure un gran nombre de produccions agrupades en termes dubtosos (ambigus) com a “obra estètica”, “acte de comunicació de caràcter estètic” o “totes manifestacions i activitats”.

Bortulossi desenvolupa aquest concepte en un altre moment distingint entre destinatari (dirigit intencionalment) i receptor (no dirigit intencionalment de manera necessària). Cervera i Perriconi també al·ludeixen a açò. Aquests tres autors estenen el concepte de lector model per a anar directament al mateix lector model interrogant-ho sobre la seua resposta. Perquè la LIJ siga LIJ ha d'agradar al seu destinatari. 

Un altre component que apareix en totes les definicions proporcionada pels diferents autors és el seu caràcter educatiu. La LIJ no és una obra sense més. És en paraules de Sánchez Corral (1995) un discurs “persistentment moral”.

En les diferents definicions en major o menor mesura sempre es tracta de dur a terme aquestes tres idees o perspectives fonamentals: la qüestió literària, la qüestió del destinatari i la qüestió educativa. Fins i tot en una definició més recent de Colomer (1999) “entenem aquest tipus de literatura com la iniciació de les noves generacions al diàleg cultural establit en qualsevol societat a través de la comunicació literària” es desenvolupen els objectius educatius que ha de complir i es valora l'adequació al lector model.

Amb aquestes tres idees no vol excloure altres perspectives que són igualment interessants com els intents de definir la LIJ a través del llenguatge (Nodelman Et Reimer, 2003), de la forma (Moreno,2003) o dels temes (Broda Crespo, 2002), sinó que tracta d'anar a l'arrel mateixa del concepte, a un mínim comú que ens permeta caracteritzar aquest tipus de literatura al marge del desenvolupament d'àrees concretes com puguen ser, precisament, l'estil, el llenguatge o l'ús de la fantasia. 

Després trobem la definició de Juan Cervera (1992:11-12). En aquesta definició s'inclouen una sèrie de disciplines que tenia el xiquet com a receptor. Aquesta definició s'allargaria encara més si actualment incloguérem en la LIJ productes com els videojocs, blogs…

Més endavant trobem la definició de Hollindale (1997:28), aquest autor intenta unir l'autor, el text i el xiquet. Per a aquest autor la LIJ és: “Qualsevol cosa que un xiquet llig amb plaure i comprensió és de fet literatura infantil”. Per a ell, l'autor és una persona amb interès imaginatiu en la construcció de la infància i que a propòsit o accidentalment usa una veu narrativa i un llenguatge accessibles per a la infància. En aquesta definició, el mateix autor apunta tres factors que s'escapen: que la infància finalitza gradualment en la nostra societat, la creença per part de molts adults que la seua infància continua viva dins d'ells mateixos i la creença per part d'altres adults que la lectura de llibres infantils és una activitat pueril, mandrosa i escapista.

Per acabar, Mínguez (2010), parla dels problemes que suposava la definició de Literatura Infantil i del difícil que resulta trobar una definició concorde a ella.

Alejandro Verdeguer Lizcano