Competència mediàtica

La competència mediàtica comporta el domini de coneixements, destreses i actituds relacionades amb sis dimensions bàsiques, de les quals s'ofereixen els indicadors principals. Aquests indicadors tenen a veure, segons els casos, amb l'àmbit de participació, com persones que reben missatges i interacciones amb ells (àmbit d’anàlisis) i com persones que produeixen missatges (àmbit de l'expressió) (Piscitelli A. i Ferrés J., 2012). 

Gènere líric

El gènere líric expressa els sentiments, imaginacions i pensaments de l’autor; és la manifestació del seu món intern. 

Aquest gènere poètic, és el més cultivat en la nostra època, no exclou la possibilitat de cantar temes col·lectius com la pàtria o la religió, sempre i quan manifesten els sentiments del poeta com membre d'una col·lectivitat. Altra nota característica del gènere líric és la seva brevetat en comparació amb l'èpica o la dramàtica. Aquest gènere tracta de presentar en un espai molt limitat la impressió d'un instant, l’emoció d'un moment, plasmat en forma breu però unida, coherent i concisa (Martín, I. Fernández, M., 1973).

Gènere dramàtic

En les representacions teatrals del drama es donen diferents gèneres depenent de la seva acció:

La tragèdia és condicionada per una fermesa especial i una determinació dels personatges. El personatge dramàtic que sucumbeix sols és tràgic quan et forma definitiva i es conserva sempre igual. El personatge dramàtic comença tot el seu ser en l'execució d'un propòsit, d'un pla, d'una idea. Hi ha sublimitat en l'assumpte, el desenllaç és generalment dolorós i a vegades finalitza amb la mort de l'heroi que no ha pogut vèncer el seu sino, dominat per forces superiors.

El còmic és quan hi ha una solució inesperada que produeix un riure explosiu. El còmic té caràcter de sorpresa. Els conflictes són suposats, no reals, com en la tragèdia; les situacions són falses i els personatges irreals o ridículs.

El drama planteja un conflicte real i dolorós, situant als personatges en un pla vital estrictament humà, molt lluny de l'èpica o de l'heroisme (Martín, I. i Fernández, M., 1973).

Gènere assagístic

L’assaig en el seu significat més ample equival a tractar, provar o esforçar-se en alguna cosa. En literatura és un escrit en prosa, generalment, breu, que exposa sense rigor sistemàtic, però amb emoció, una interpretació personal sobre qualsevol tema, siga filosòfic, religiós, històric, literari, etc., sense seguir una ordre rigorosa com en el tractat doctrinal, ni pretendre esgotar la matèria. Ortega i Gasset va definir l’assaig com “dissertació científica sense prova explicita”. 

És un dels gèneres més moderns i de major cultiu hui en dia. Les seves fronteres formals són imprecises. Per una part, està prop de ser un tractat, amb la didàctica; per altra part, amb la crítica i amb el periodisme. Aquest és teòricament més informatiu i addicte a l'actualitat, però ocorre que molts assaigs es publiquen primer com articles a una revista o periòdic i després l’autor el recull en forma de llibre. Els continguts de l’assaig són molt variats i es dóna molta importància als sentiments de l’autor, el seu caràcter, les seves fantasies, els seus amors i les seves aversions (Martín, i I. Fernández, M., 1973).

Gèneres literaris

El seu caràcter de models textuals els converteix en una bona eina didàctica, ja que a partir de la comprensió del funcionament d’un nombre escàs de models és possible entendre tots els textos i comprendre així millor l’especificitat de la literatura i la seva evolució. També en aquest cas la teoria literària dels gèneres no ha ajudat gaire en les seves formulacions a una aplicació, ja que els criteris per dividir els gèneres no són gaire sistemàtics ni tampoc ho són les característiques de cadascun. La divisió clàssica tripartida (lírica, èpica i dramàtica), basada en l’eix enunciatiu o temàtic, s’ha mostrat insuficient des de fa força anys. No obstant això, la teoria dels gèneres, es podria sintetitzar bàsicament en dos: la gran quantitat de subgèneres o intergèneres nascuts al llarg de la història, donat el caràcter excessivament macrogenèric dels gèneres bàsics, i el nou paper de la literatura en una cultura que usa d’altres mitjans, que no són pròpiament els del llenguatge escrit.

També, en el cas dels gèneres, creiem possible una proposta didàctica que consideri paral·lelament llengua i literatura, partint de la premissa que un ensenyament de llengua orientat a l’ús parteix de textos i que aquests necessiten agrupar-se en una tipologia o una altra, a fi de facilitar-ne la producció i recepció. En lloc de basar-nos en una tipologia molt restringida, podríem classificar els textos segons els diferents elements de la situació comunicativa o de la realització textual: l’enunciació (divisible en tipus d’enunciador, tipus d’enunciació i modalitat d’enunciació), el destinatari, la funció, el tema, l’organització macrodiscursiva i l’estil.

A sota de cada epígraf agruparíem textos literaris i no-literaris que exemplifiquessin les possibilitats més importants del grup en qüestió, que prèviament hauríem establert segons els interessos i les necessitats dels nostres alumnes. Això permetria disposar d’un bon ventall de textos al llarg del curs i practicar alhora la diversitat que es pot produir en cadascun dels elements de la situació comunicativa i en la seva realització textual. Els procediments utilitzats serien: l’anàlisi comparativa i contrastiva dels textos, la realització d’exercicis diversos, basats en la transformació o complementació, i la producció de textos semblants als models (Bordons, 1994). 

Literatura i fet literari

La paraula “literatura” es presenta molt afectada pel fenomen de la polisèmia que dificulta l'esclariment del concepte literatura. Considerem, l'etimologia i l’evolució semàntica del vocable “literatura”.  En primer lloc és un derivat erudit del terme llatí litteratura que, segons Quintiliano és un calc del grec “grammatique”. En llatí, litteratura significa instrucció o també gramàtica. Aquest va ser el contingut semàntic de “literatura” fins al segle XIII; cultura dels homes de lletres o ciència general.

La literatura en el seu període inicial va tindre un caràcter col·lectiu: es dirigia a tot el mon. Els cantes i les reiteracions literàries es presentaven com un medi per a constatar de forma duradora les normes morals i religioses, i la saviesa del poble. L'originalitat i l’ individualitat de l'artista era secundari.

La literatura escrita i profana va aparèixer en èpoques de major desenvolupament. Mentrestant el que és literari no es va identificar amb l'escrit, es va manifestar mitjançant la dansa, la música i el teatre. En generalitzar-se l’escriptura, es va modificar la relació autor-lector-tradicio. La producció literària es va fer personal i va deixar d'estar reglamentada per normes col·lectives. Va sorgir la figura de l’autor individual amb el seu estil propi, fent la creació literària més elaborada deixant exclosos als analfabets. En aquest procés va ser important la Alexandria hel·lenística on va nàixer la filologia, amb l’estudi dels grans escriptors grecoromans, coneguts com a clàssics.

Més avant, el control de les obres literàries va regressar a una elit, la sacerdotal. Aquesta elit va fer ús d’un llenguatge desconegut pel poble. Com la literatura era controlada per l’església, durant l’Edat Mitjana la literatura occidental va estar lligada fonamentalment a la religió.

Amb el neoclassicisme es va pensar que la literatura, com la resta d'arts, devia expressar la relació entre l'Home i el món, per lo qual es va considerar com gènere idoni l'assaig (Universidad de Chile, Facultad de Filosofia y Humanidades, 2010).

Desprès del recorregut que ha tingut la concepció de literatura al llarg del temps... Que és la literatura?

Podem tomar com axioma: la literatura comença i finalitza per ser llenguatge. Inclús si és cançó, la seva música ha de ser una variant de la melodia pròpia del dit. O. Si no, matarà la paraula, recognoscible  en l'audició. Reflexionem, doncs, sobre el llenguatge, el que fa humà al ser humà, però que, fins a molt recentment, no s’havien donat conte de què era, pel mateix que l’usem des que som menuts com si fóra natural. Inclús ara, són sols poquíssims els que tenen “consciència lingüística” – i sense dubte, més val la pena que siguen pocs, perquè la irrecuperable pèrdua de la innocència, es a dir, de la inconsciència o semiconsciència en quant al llenguatge, pot ser una alineació pertorbadora en la nostra vida mental, curta per a uns, irreversible per a altres i sobretot per aquells que estiguen dedicats a l'activitat intel·lectual. 

Però qui es posa a llegir un llibre sobre literatura -com aquest- i no d’usar millor el seu temps per a llegir un llibre de literatura, una obra poètica, narrativa o dramàtica, els està ben empleada qualsevol infermetat que contreien –i la consciència lingüística la qual cosa més es pareix és al càncer (Valverde, Jose Mª., 1982).

Biblioteques

Biblioteca pública és una organització establerta, recolzada i finançada per la comunitat, tant a través d'una autoritat o òrgan local, regional o nacional o mitjançant qualsevol altra forma d'organització col·lectiva. Proporciona accés al coneixement, la informació i les obres de creació gràcies a una sèrie de recursos i serveis i està a la disposició de tots els membres de la comunitat per igual, siguin les que siguin  la seva raça, nacionalitat, edat, sexe, religió, idioma, discapacitat, condició econòmica, laboral i nivell d'instrucció.